uenos días estimados lectores. Hoy, en este plúmbeo blog, me place presentaros uno de los últimos pedidos. Se trata de unas armas de nueva creación, unas que han tenido en cuenta los dos apellidos del peticionario, a su gusto, y para gustos colores.
Dicen que una imagen vale más que mil palabras, así que primero os mostraré la versión con más ornamentos de este nuevo emblema heráldico:
 |
| Verde i Llorente |
El nuevo armígero facilitó presentación propia y del escudo que copio literalmente:
Em dic Joaquim Verde i Llorente, tinc 36 anys (a punt de cumplir-ne 37 el 16 d’octubre) i sóc doctor en Història. Des de l’adolescència que, entre altres aspectes d’aquesta, m’ha agradat la genealogia i l’heràldica.
Així doncs, des de llavors que he volgut fer-me el meu arbre genealògic i el meu escut d’armes. El primer el vaig començar fa dotze anys i el segon, després d’uns anys tenint-lo al cap, per fi m’he decidit de fer-me’l amb en Xavier Garcia; després d’haver-lo conegut en una notícia sobre el Nobiliari General Català i als bons oficis que en feia don Armand de Fluvià, en pau descansi. Després de consultar-li a finals de maig per telèfon a n’Armand (a qui coneixia de la meva època de l’activisme universitari gai) la idea que jo tenia del meu escut, i de tenir la seva aprovació, em va passar el contacte d’en Xavier, de qui ja coneixia el seu fantàstic blog.
La primera idea, fugaç, que havia tingut del meu escut feia anys és que fos llis de sinople, simbolitzant el meu primer cognom Verde. Però, atès que volia representar-hi també el meu llinatge matern (i que, tot i que sigui un escut imaginari, ja se li ha atribuït al cavaller de la Taula Rodona Méliadus de Léonois), hi vaig afegir de moble una corona de llorer d’or. L’elecció com a esmalt del metall or és perquè el trobo més elegant i càlid que la plata, m’agrada com combina amb el color sinople i d’aquell metall eren fetes les corones de llorer històriques. Haver escollit de moble aquesta figura té a veure amb el fet que el cognom Llorente prové del nom Llorenç, i aquest del llatí Laurentius, que significa “coronat de llorers”. D’aquesta manera, amb el color del camp i aquesta càrrega la meva intenció és que les armes del meu escut siguin parlants dels meus dos llinatges patern i matern, provinents tots dos del regne de Castella. Però, atès que la meva pàtria és el Principat de Catalunya, del qual jo sóc natural, tenia clar des de bon principi que la forma de la boca del meu escut havia de ser l’apuntada i no la semicircular típica de la corona de Castella. A més a més, tot i que en un principi no volia afegir fruites a la corona de llorer, al fer-me una versió “amateur” a partir d’una branca de llorer agafada del blog d’en Xavier amb fruites de gules, vaig decidir que fos fruitada d’aquest color. D’aquesta manera, el moble del meu escut té els dos esmalts d’un dels escuts més antics del món: el dels comtes de Barcelona, del Principat de Catalunya i de la corona d’Aragó.
Finalment, haver descobert fa pocs dies que el blasó “De sinople, una corona de llorer d’or” ja és posseït pel llinatge dels Bornatxea/Bornaetxea del País Basc, a part del disgust de veure que ja algú havia pensat en un blasó com el meu, em va fer reafirmar en les fruites de gules i, per diferenciar-lo encara més per respecte a dit escut, vaig decidir afegir al meu una peça pròpia de l’heràldica catalana que sempre m’ha agradat: la bordura de peces. La qual, a més, forma part de l’escut dels vescomtes de Cabrera, els antics senyors de la meva vila natal: Blanes.
D’aquesta manera, amb el color del camp i el moble honoro els meus avantpassats i la seva terra castellana, i amb la boca de l’escut, esmalts de la figura i la bordura de peces la meva terra catalana que m’ha vist nèixer i crèixer. Finalment, després de cercar infructuosament per divisa alguna màxima llatina sobre la saviesa que m’agradés, vaig decidir crear-la jo: “Sapientia vincit cum participatur” (la saviesa guanya quan es comparteix). Des dels 12 anys que vull ser professor d’Història i sempre m’ha agradat compartir els meus coneixements. Però no per presumir-ne, sinó perquè si tots féssim el mateix (com en Xavier amb aquest fantàstic blog), tots aprendríem de tots. És llavors quan la saviesa, com si fos un subjecte animat, pren el seu sentit i guanya. Sinó seria una simple erudició. Vaig plantejar-me deixar el lema en català, perquè, com diu en Xavier, una divisa no té per què estar sempre en llatí (i no sé si n’hi ha algun escut amb una en català). Però m’he decantat per deixar-la en llatí per ser aquesta una llengua més econòmica (el meu objectiu a l’hora de fer l’escut ha estat la màxima simplicitat possible), per casar molt més amb la corona de llorer (especialment amb el verb “vincit”), i per compartir “participatur” arrel amb la primera paraula del títol de la meva tesi doctoral.
Para justificar el uso de casco se basa en lo siguiente:
L'escut està timbrat amb l'elm de donzell, generòs i gaudint perquè a la Catalunya anterior a la Nova Planta els doctors en dret i en medicina, i segons una sentència del regent la Cancelleria don Miquel de Calderó també els darrers, els doctors en filosofia (entent per aquesta, en aquell temps, tota la resta del coneixement no comprès en la Teologia, el Dret Canònic, el Dret Civil i la Medicina), gaudien del privilegi militar a títol personal (els ciutadans honrats i burgesos honrats hereditàriament) sense ser formalment cavallers.
Y como a cada escudo de armas que es representado debiera acompañar su blasón, os presento el texto descriptivo de este nuevo escudo:
|
| De sinople, una corona de laurel, con la ramas anudadas, de oro frutada de gules; la bordura de piezas de oro. |
De sinople, una corona de llorer, amb les branques nuades, d'or fruitada de gules; la bordura de peces d'or.
De sinople, una corona de laurel, con la ramas anudadas, de oro frutada de gules; la bordura de piezas de oro.
Como apunte anecdótico cabe mencionar que el tipo de letra del lema es una especificación del peticionario que concretó que quería un tipo de letra gótica catalana, aportando él el tipo de letra, publicada bajo el nombre de Fagot.
Como siempre, agradecer la confianza de aquellos que confían en mi al pedir su escudo de armas. Un placer.
< Anterior
|
 |
Siguiente >
|
1 comentario:
Moltes gràcies, Xavier!
Publicar un comentario